La Plaça del Diamant en temps de bombes

Refugi d’oblidats

La Plaça del Diamant conserva un dels recers que va protegir Gràcia de les bombes franquistes


Durant més de cinquanta anys, el refugi antiaeri de la Plaça del Diamant ha quedat amagat. En temps de guerra fou un asil per a centenars de persones que es protegien dels bombardejos. Una multitud d’històries quedaren atrapades entre aquelles parets, i amb elles l’horror i la por de la vida a la rereguarda. Avui, alguns historiadors treballen per redescobrir-les. El que abans fou un refugi d’oblidats pot ser ara un refugi per no oblidar.


La Plaça del Diamant, avui / Foto: Barcelona Desconeguda

La Plaça del Diamant, avui / Foto: Barcelona Desconeguda

Nens juguen a pilota a la Plaça del Diamant. Desconeixen el refugi antiaeri que hi ha amagat sota els seus peus. Desconeixen el patiment de famílies senceres que van viure la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Desconeixen les persones que van amagar-se entre aquelles parets. Ignoren cada una de les històries soterrades en aquest refugi, com la de Bonifaci Giralt, nascut el 1925. Giralt va morir el gener d’enguany, però la seva néta Sigrid, estudiant d’Humanitats de 23 anys, té molt vius els records que ell li explicava.

“El meu avi no va ajudar a construir el refugi, quan va començar la guerra ell tenia 11 anys. L’únic que feia era llançar la terra que extreien de la construcció”, concreta la Sigrid. Per ell només era un joc, però inconscientment la seva col·laboració era útil. Un dels portaveus del refugi de la Plaça del Diamant va ser el pare de Giralt, que participava en la seva construcció quan tornava de treballar.

La plaça està situada al bell mig de la Vila de Gràcia. El refugi es començà a excavar l’any 1937, just després dels primers bombardejos a Barcelona. Construït en galeria de mina i en forma de laberint, el refugi disposava de dos pous de ventilació i extracció de terra. A més, tal com detalla la Sigrid, comptava amb una infermeria que servia “per si hi havia ferits o si algú es marejava”. De fet, l’experiència al refugi podia acabar essent claustrofòbica i angoixant, ja que tot i l’estretor del lloc s’hi podien arribar a encabir més de 150 persones.


La zona d'infermeria del refugi de la Plaça del Diamant / Foto: Barcelona Desconeguda

La zona d’infermeria del refugi de la Plaça del Diamant / Foto: Barcelona Desconeguda



TEMPS DE BOMBES


Al llarg de la Guerra Civil, els bombardejos van assetjar Catalunya de forma continuada. El nord de la costa catalana, com la badia de Roses, fou el primer objectiu. La intenció dels franquistes era tallar les comunicacions de la República amb França i reduir la seva capacitat de resistència i fidelitat a la República.

El primer atac aeri sobre Barcelona fou el 13 de febrer de 1937. A partir d’aquest moment, els bombardejos a tota la costa catalana van ser constants. Mallorca va esdevenir una excel·lent plataforma des d’on l’aviació italiana podia bombardejar Catalunya. L’horror va arribar als cors dels barcelonins per sorpresa. Ningú s’esperava que la vida a la rereguarda podria passar a saber què era la por del front.

Barcelona era, en aquella època, una població que vorejava el milió d’habitants. Per primera vegada a la història, una ciutat tan densament poblada era atacada de forma tan constant. El 8 de febrer de 1938, just un any després del primer bombardeig sobre Barcelona, l’Ajuntament va publicar una estadística dels atacs aeris que hi havia hagut a Catalunya. Un total de 1.542 persones havien perdut la vida en només aquell any, a més a més de quasi bé 2.000 ferits. El nombre d’edificis malmesos era de més de 1.800. El Port fou una de les zones que va quedar en més mal estat.


I la guerra va arribar a Barcelona... / Foto: Barcelona Desconeguda

I la guerra va arribar a Barcelona… / Foto: Barcelona Desconeguda

Els bombardejos, però, no van cessar, ans el contrari. Van intensificar-se. Barcelona aconseguí el rècord de ser la ciutat europea més bombardejada abans de la Segona Guerra Mundial. L’excusa era atacar objectius militars sense cap consideració humanitària, però els atacs aeris van acabar creant una psicologia de por i de desmoralització a la rereguarda. Cada vegada que Barcelona era atacada per l’aire, a més de les sirenes, s’utilitzaven altaveus per avisar dels bombardejos: “Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”. Joan Villarroya reflecteix els seus estudis a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), on assegura que Barcelona no estava preparada defensivament parlant, ja que “no oferia cap mena de seguretat a la població”.


Vista aèria de Barcelona, el 17 de març de 1938 / Foto: barcelonabombardejada.cat

Vista aèria de Barcelona, el 17 de març de 1938 / Foto: barcelonabombardejada.cat

El balanç final presenta uns 5.000 morts a conseqüència dels bombardejos. Uns 2.500, a Barcelona. Aquesta ciutat fou bombardejada en 384 ocasions, des de l’aire i des del mar, segons ha estudiat Villarroya. Les defuncions es comptabilitzen fins a pocs dies després del bombardeig. Això significa que les morts a llarg termini també a causa dels atacs franquistes serien més. L’historiador Villarroya explica que la duració dels atacs i les tàctiques utilitzades per destruir, també psicològicament, la ciutat marcaren el punt culminant de les agressions aèries. El mateix passà en totes les zones republicanes atacades.

A més, l’historiador Just Casas, expert en la Guerra Civil i autor de la tesi Les relacions socials durant la Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La Conselleria de Treball: 1931-1936, afegeix que els bombardejos van tenir un component classista. Casas, també professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, explica: “Es bombardejaven les barriades obreres, sobretot el centre, Gràcia i l’Eixample. A Madrid, per exemple, mai es va bombardejar el barri de Salamanca, on vivia la burgesia, i a Barcelona, els barris de Pedralbes i Sarrià tampoc van sofrir atacs aeris”. Franco no entenia que la classe mitjana catalana no li donés suport, mentre que sí que ho feia la de la resta de l’Estat. “Els bombardejos van ser un càstig als grups socials que donaven suport a la Generalitat, a mans d’Esquerra Republicana. Era totalment un càstig selectiu de classes: si volien carregar-se les indústries, per què van llençar tantes bombes a l’Eixample? Que anessin contra les indústries del Poblenou!”, comenta l’historiador.

La batalla de l’Ebre, que va allargar-se del juliol al novembre de 1938, va suposar la gran derrota de la República. Són molts els historiadors que asseguren que la guerra es va perdre en aquell moment. Moltes comarques del sud també van ser intensament bombardejades. Tarragona va caure en mans dels franquistes el 14 de gener de 1939. Barcelona ho va fer el 26 d’aquell mateix mes.


GRÀCIA I EL REFUGI DE LA PLAÇA DEL DIAMANT


A Gràcia, les mateixes associacions del barri van formar comissions per construir refugis. Un dels aixoplucs estrella, com a la resta de Barcelona, van ser les construccions del metro (la parada de Fontana a Gràcia), i les incipients construccions del ferrocarril. Segons Andrea Carbó, llicenciada en Història de l’Art i guia dels refugis, “hi havia gent que pràcticament viva dins els túnels del metro, per por”. Després dels primers bombardejos del 1937, es va veure que les construccions existents no eren suficients, i es va començar la creació a contrarellotge de més refugis, uns totalment privats i altres amb vocació de públics, com el de la Plaça del Diamant. Tal com explica el periodista Josep Maria Contel al seu llibre Gràcia, temps de bombes, temps de refugis, les construccions que eren de caràcter públic eren construïdes bàsicament pels veïns. Segons el senyor Bonifaci Giralt, “el treball dels veïns normalment era de nit, quan plegaven de la feina. Durant el dia hi havia paletes”. Com ell molts voluntaris es trobaven al vespre al refugi i mentre compartien algun cafè, entrepà o begudes, dedicaven unes hores a millorar-lo i ampliar-lo.


Moment de la visita al refugi amb Andrea Carbó / Foto: Barcelona Desconeguda

Moment de la visita al refugi amb Andrea Carbó / Foto: Barcelona Desconeguda

“Dins el refugi de la Plaça del Diamant hi havia un reglament estricte”, afirma Andrea Carbó. Prohibit fumar, beure, portar armes i parlar de política i religió. Sembla que aquesta norma encara fa falta avui en dia. La guia assegura que ha sentit més d’una discussió dins del refugi que ha estat a punt d’arribar a les mans.

El testimoni dels qui ho van viure són esfereïdors. La senyora Maria Martínez Colominas, veïna del barri, ho recordava així: “Quan sonaven les sirenes, prenia unes mantes, agafava les criatures (en Santi amb mesos i en Jordi amb 5 anys) i amb la meva mare tiràvem escales avall fins a la Plaça del Diamant. Un cop allí, semblava que entressis en un nínxol, havies de baixar moltes escales de terra i seure en uns bancs. En tot el recinte no hi havia bombetes. Només hi vam anar dues vegades, ja que no ens van quedar ganes de tornar-hi més”.

Va ser precisament per això que la gent se’n va començar a cansar. Els veïns només disposaven d’entre dos i sis minuts per arribar al refugi des que saltaven les alarmes, i això en el millor dels casos, perquè de vegades les sirenes no sonaven fins que les primeres bombes ja queien sobre la ciutat.

Tristament, l’operació de tancament del refugi, un cop acabada la guerra, s’inicià el 15 de maig de 1939. Haurien de passar dècades perquè tornés a sortir a la llum. No va ser fins al 1991, durant unes obres a la plaça, que uns obrers van trobar les restes d’una de les entrades. En aquell moment es consultà els responsables del Districte i aquests van convenir que calia amagar la troballa. Tot i això, el 1994, les historiadores Pilar Frutos i Judit Pujadó van iniciar una campanya per la seva recuperació, liderant la plataforma Gràcia no oblida, recuperem el refugi de la Plaça del Diamant.


El refugi de la Plaça del Diamant comptava amb galeries estretes i humides / Foto: Barcelona Desconeguda

El refugi de la Plaça del Diamant comptava amb galeries estretes i humides / Foto: Barcelona Desconeguda

Finalment, el refugi reobrí després d’un parèntesi de pràcticament setanta anys. El 10 de febrer de 2007, 69 anys després dels primers bombardejos a la ciutat comtal, el refugi tornava a rebre llum i vida en els seus estrets passadissos, conservats gràcies a la humitat i la temperatura imperant al seu interior durant el parèntesi d’oblit a què el va sotmetre el franquisme i durant els primers anys de la reinstaurada democràcia, per temor a obrir ferides d’un passat convuls, brut i ple de retrets entre dos bàndols; de vencedors i de vençuts, de bons i dolents, de correctes i equivocats. En paraules del mateix Contel les visites són tot un èxit: “Des del 2007 en realitzem una cada dissabte al vespre i dues el diumenge al matí, més totes les escoles que ens vénen a conèixer! Només durant els primers quatre mesos ja ens van visitar més de 3000 persones”. Iniciatives com aquesta de la Plaça del Diamant ja fa anys que es duen a terme en alguns dels més de 1.400 refugis antiaeris a Barcelona, com és el cas del Refugi 307, que es troba al Poble Sec.


LA VIDA A LA REREGUARDA


L’hemeroteca digital de La Vanguardia ens permet consultar les notícies de l’època dels bombardejos. També veure’n l’horror viscut pels periodistes i que aconseguien plasmar sobre el paper. Les pàgines del diari recullen cròniques dels atacs aeris que patí Barcelona durant la cruenta guerra que enfrontà franquistes, en un bàndol, i republicans, en l’altre i als quals La Vanguardia es referia com a herois.

El 1937, vaixells feixistes dispararen des del mar la ciutat de Barcelona, produint una alarma social i diverses víctimes. Els llums dels carrers i de les vivendes s’apagaven. Els tramvies i els espectacles deixaven de funcionar. És el primer bombardeig a Barcelona durant la Guerra Civil i així ho definia la crònica de La Vanguardia: “Barcelona ha sido cobardemente bombardeada, sin objetivo militar alguno, cayendo víctimas de la salvaje agresión indefensos y pacíficos ciudadanos, pobres mujeres y criaturas inocentes, cuyos cuerpos destrozados son el sello sangriento, la tarjeta de visita que, al acercarse a nuestro puerto, han lanzado los barcos piratas sobre el vasto caserio barcelonés”.

En la vida quotidiana del poble català, foren molt comuns els bombardejos, la ràdio, el culte clandestí, els amagats perseguits per uns o altres, la misèria, la desesperança i els morts. Tot plegat va afeblir l’esperança en la victòria i les ganes de lluita. Des de l’Ajuntament de Barcelona, tot i així, s’intentava confortar la població i, més concretament, aquells ciutadans que cooperaven amb la normalització de la vida quotidiana, agraint-los “los trabajos llevados a cabo como consecuencia de los bárbaros bombardeos facciosos ocurridos estos días”.

El diari català també intentava treure forces d’on fos i animava als lectors a unir voluntats i sumar esforços. Mesos més tard, el periodista i polític Fermín Mendieta escrivia que per guanyar la guerra, els republicans havien de ser primer un exemple de conducta. En un escrit de la Defensa Contra Aeronaus (DCA) publicat a La Vanguardia, es resumia el desordre que aconseguien els atacs explosius des de l’aire: “Explosiones, casas que se derrumban, ruido de motores que buscan las víctimas habidas, o que se dirigen a los focos de incendio”.

Recordava La Vanguardia que Catalunya havia aconseguit allunyar la guerra fora del seu territori. La vida a la rereguarda de la República fou molt complicada, i encara més quan arribaren les bombes, el dolor, les llàgrimes i la sang. Aleshores va posar-se en evidència la importància de tenir una defensa passiva, de la qual depenien les vides de milers de resistents: nens, dones i gent gran. Un dels problemes més greus a Catalunya durant la guerra fou la manca d’aliments. Tradicionalment, Catalunya ja era una comunitat deficitària en aliments, però ara s’hi sumava la pujada de preus. Per això es va dur a terme una campanya de recollida de queviures i de diners.

I seguien els bombardejos, però també el reconeixement internacional cap als republicans catalans i espanyols. L’historiador Albert Hays Williams definia la seva admiració cap al valor i la moral d’un poble com “la más profunda y auténtica alegría” i com el major ànim “que en ningún otro pueblo de cuantos conozco”. Unitat, disciplina i depuració. Així es resumia en un titular de La Vanguardia la vida sindical durant la guerra. Res d’això va ser suficient, i així ho va acabar demostrant el desenllaç del conflicte.


CONSERVAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA


“Els refugis com a construcció de defensa signifiquen”, diu la historiadora Judit Pujadó a Contra l’oblit. Els refugis antiaeris poble a poble, “la capacitat d’un poble i una gent, en un moment històric molt dolorós marcat per la por i la misèria, de generar i gestionar l’única forma de defensa possible en front d’uns atacs aeris indiscriminats davant dels quals les autoritats civils i militars no van poder oferir cap altra protecció”. Els refugis són un símbol de la dimensió dels bombardejos, el record viu i tangible de la massacre orquestrada per uns pocs i patida per milers d’innocents. Els historiadors Just Casas i Josep Maria Contel coincideixen que no tots els refugis tenen valor arquitectònic. Malgrat això, Casas insisteix que “el refugi en si mateix no té cap valor, només si es fa una feina de recuperació històrica. Com més memòria històrica es recuperi, millor. És un element més per jutjar la dictadura, una dictadura que va bombardejar al seu propi poble”. Precisament per aquesta mateixa raó, l’actual funció dels refugis és acollir visites, per fer cultura i pedagogia del que ha viscut la ciutat en els últims anys.


Una de les entrades al refugi / Foto: Barcelona Desconeguda

Una de les entrades al refugi / Foto: Barcelona Desconeguda

Els visitants accedeixen al refugi de la Plaça del Diamant amb celeritat. Han pagat un preu de tres euros per a poder reviure l’experiència d’accedir a la gruta que els seus avantpassats construïren a marxes forçades per a poder salvar la vida degut a un conflicte que els havia aparegut d’un dia per l’altre i sense tenir-ne cap mena de responsabilitat.

Entre el grup d’assistents hi ha força quitxalla acompanyada dels seus pares i mares. Mentre descendeixen l’escala que els condueix a les entranyes de la ciutat somriuen, parlen i fins i tot criden bo i fent explícit el sentit juganer que els envaeix en entrar per primer cop a un lloc diferent i desconegut fins llavors per a ells. Ben bé que desconeixen la història que s’amaga en aquelles parets: tensió, por, impotència, nervis, incertesa… La sensació que no hi ha adjectius suficients per a descriure què eren, què significaren i quin rastre deixaren sobre la ciutat i les vides de tots els seus habitants es fa palesa a l’instant.

El refugi no ha canviat; l’ambient tampoc. Ara, però, els significats són completament oposats. Els crits de joia i emoció dels nens entrant a visitar el refugi contrasten amb els crits i els plors de por, angoixa i esglai dels nens que, en començar la pluja de bombes eren empesos per les seves mares i àvies –la rereguarda– a refugiar-se a les goles de llop construïdes per evitar la mort pels atacs dels avions italians i alemanys. La situació, afortunadament, ha canviat molt. Ara, els nens juguen a la plaça sense ser conscients de la història que es conserva sota els seus peus. La sort és que, gràcies a les tasques de conservació del refugi, tindran l’oportunitat de descobrir de primera mà un altre dels secrets de la Barcelona desconeguda.


Llocs web d’interès

L’Agrupació F.A.R.E. reprodueix la vida als refugis
Memorial dels bombardejos a Catalunya
El Taller d’Història de Gràcia s’encarrega de recuperar la memòria històrica del districte
Angoixa, documental de Josep Maria Contel
Gregorio Peces-Barba juga amb foc i defensa poder fer broma sobre bombardejar Barcelona
Àlbum a Flickr del refugi de la Plaça del Diamant

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: