Parlem amb Lali Sandiumenge

“D’aquí sortíem a menjar-nos el món

Lali Sandiumenge ens presenta la seva Estació de França

Alba Mora
Xènia Santigosa


Estació de França. La porta que va obrir Barcelona a la resta d’Europa l’any 1929, quan fou construïda per a l’Exposició Internacional. Internacional és l’adjectiu que millor defineix a Lali Sandiumenge. Periodista i freelance. Apassionada pel món. Dona sense prejudicis que s’ha deixat emportar per la màgia de ciutats com Lima, Brussel·les o Rabat. L’Estació de França li va obrir les portes del món i, ara, és ella qui ens obre el seu món per mostrar-nos el complex ferroviari des dels seus ulls. L’actual situació de gairebé desús fa oblidar el gran esplendor de l’estació. La Lali, però, ens recorda els seus millors moments: quan la vellesa era bellesa, quan era el centre de les sortides i les arribades. Decidida i segura de si mateixa, s’ha aventurat en agafar només bitllets d’anada, però sempre ha acabat trobant el camí de tornada a Barcelona.



L’ESTACIÓ DE LES EMOCIONS


– Barcelona Desconeguda volia que Lali Sandiumenge ens descobrís el seu lloc preferit de la capital catalana. Per què has escollit, doncs, portar-nos aquí?

– Es tractava d’escollir un lloc important per mi i les estacions de tren m’agraden molt. A mi m’encanta viatjar. Quan era més jove el món era més petit i més tancat i el mitjà de transport era el tren. Per això, el soroll de les estacions de tren, l’ambient, la gent amb maletes… sempre m’ha donat una sensació d’excitació, de viatjar, de conèixer el món.

– Per què l’Estació de França?

– La memòria enganya molt, però quan jo era joveneta i vaig començar a viatjar sortíem d’aquí. Jo recordo venir aquí amb una gran excitació, trobar-me amb les meves amigues i pensar “d’aquí sortim a menjar-nos el món”. Aquest és el meu record, però la veritat és que no estic segura si sortíem sempre d’Estació de França o d’altres llocs com Passeig de Gràcia. Però jo recordo aquesta estació, per això l’he triat. A més a més, és molt bonica.

– Hi vens sovint?

– No, ja feia temps que no venia. Ara amb tren viatjo molt poc, agafo l’avió. Però l’avió no em genera aquesta sensació, no m’agrada massa. El trobo massa ràpid. Per exemple, amb poques hores et plantes de Barcelona a El Caire, però no has fet el procés. Amb tren fas tot el procés de canvi de país, de paisatge, d’arquitectura…

– Una estació és també un recull d’històries humanes. Com va començar la teva història a l’Estació de França?

– Amb el primer viatge que vaig fer sense els meus pares, amb disset anys. Vaig anar a París amb una amiga. Recordo que la seva germana petita tenia el xarampió i quan estàvem a París es va començar a trobar malament. Quan vam tornar amb tren cap a Barcelona, la Mireia, la meva amiga, va agafar el xarampió. Va ser un viatge super angoixant, ja que no teníem diners i la gent ens n’havia de deixar. No és una anècdota graciosa, però ara ens fa riure.


L'Estació de França: l'Estació de les emocions, els somnis, el món / Foto: Iris Baño

L’Estació de França: l’Estació de les emocions, els somnis, el món / Foto: Iris Baño

– Si has escollit aquesta estació és perquè té un significat especial per tu…

– Per mi significa emoció, viatge, gent diferent, móns oberts, maletes, comiats i arribades. Però, sobretot, moltes emocions. De fet, això m’ho aporta aquesta i totes les estacions.

– Has estat a moltes ciutats. Has aconseguit trobar una altra estació que t’aporti unes sensacions similars?

– L’Estació Ramsés de El Caire. De fet, totes les estacions velles s’assemblen. Una de les coses que més m’agrada de les estacions és el so: el so de la gent, dels trens, dels altaveus… L’Estació de Ramsés s’assembla molt. El que m’agrada d’aquests llocs és que hi ha moltes històries humanes. Jo anava molt a l’Estació de Ramsés perquè quan vivia a Egipte anava molt a Alexandria, i sempre hi anava amb tren. Tot i així la de El Caire és una estació molt més caòtica, amb més gent, botigues i parades…


Les seves pupil·les recorren la carcassa metàl·lica de l’Estació de França. La recorda més vella, més fosca i més bruta. Com més li agrada. Tot i ser un dia de cada dia, el moviment de passatgers amb maletes és intens. Un avi que acompanya el seu nét per veure l’arribada dels trens. Una parella que s’intenta situar en un mapa. Un grup de turistes que arriben a la ciutat per primera vegada. I una periodista que reviu la seva vida a la ciutat.


LA BARCELONA DE LALI SANDIUMENGE


– Com recordes la teva infància i joventut a Barcelona?

– Molt bé. A mi m’agrada molt viure a fora, però sempre dic que si jo fos estrangera un dels llocs que triaria per viure seria Barcelona. Recordo quan anava amb patins per la ciutat, d’aquells de quatre rodes. Un dels llocs que m’agradava molt era El Born, que ara ha canviat molt. Abans no hi havia tantes botigues, però hi havia un bar, El Xampanyet, que el recomano moltíssim. Hi és des de tota la vida, és un bar generacional. Hi anava quan era jove i adolescent. També m’agrada molt el mar. Jo de petita anava als banys de Sant Sebastià, on hi havia el homes i les dones separats. És un record curiós però molt bonic que tinc de Barcelona.

– Barcelona és una ciutat de grans artistes en molts camps.

– Jo admiro molt a Gaudí, no només pel patrimoni que ens ha deixat, sinó també per la seva originalitat. Però el que m’agrada de Barcelona és que hi ha grans artistes de qui no en coneixem el nom. Per exemple, el meu pare dibuixava a la ploma i el recordo cada cap de setmana dibuixant al barri Gòtic. Jo he conegut aquesta ciutat històricament a través dels ulls del meu pare. Barcelona és una ciutat que està plena de cultura al carrer.

– Per quin motiu creus que un turista hauria d’escollir Barcelona com a destí?

– Més que fer-hi turisme, jo recomano venir-hi a viure. Per mi és una ciutat que té un clima perfecte. A més a més, geogràficament és fantàstica: té mar i muntanya. Pots anar a la platja o pots anar a Collserola, on jo hi anava molt sovint amb els meus fills. A més a més, és una ciutat gran, però petita. És molt gestionable. Però és també una ciutat molt bonica. Tot el que és el centre ha crescut bé. És una ciutat molt vital però gens caòtica. Jo he viscut a Madrid i és una ciutat extremadament vital, però massa caòtica. Els catalans seguim el nostre ordre i això fa de Barcelona una ciutat més tranquil·la.

– Tot i així, has viscut a moltes ciutats…

– Sí, vaig estudiar a Madrid, després vaig anar a viure a Lima, després a Brussel·les, després a Rabat, vaig tornar a Barcelona, però vaig marxar després a El Caire. Finalment, he tornat a aquí.

– I et quedes amb Barcelona?

– No (riu). Qualsevol ciutat té la seva gràcia, això ho tinc claríssim. Jo vaig anar a viure a Brussel·les després de Lima i el contrast va ser brutal. Jo havia estat a Brussel·les com a turista i no recordava pràcticament res. Vaig anar a viure a aquesta ciutat sense gaire ànim, ja que Lima havia estat impressionant. La gent em deia “com te’n vas a Brussel·les després de Lima?”. Però va ser una experiència fantàstica. Com escollir una ciutat? Depèn de l’època de la vida. Rabat també és una ciutat esplèndida, és on vaig tenir els meus fills. És una ciutat ideal per estar amb família.


Tot i creure que Rabat és la millor ciutat per viure amb nens, la Lali ha tornat a Barcelona amb la seva família. Va deixar la ciutat per amor al seu home. Amb 23 anys, va marxar amb ell a Lima, on van establir-s’hi una bona temporada. Més de vint anys després, han tornat a Barcelona acompanyats dels seus fills. Actualment, la Lali col·labora amb un suplement del Diari Ara, a més a més de publicar assíduament al seu blog ‘Guerreros del teclado’, vinculat a La Vanguardia. Es declara enamorada de la seva professió, motiu pel qual va decidir fer-se freelance.


Barcelona Desconeguda entrevistant a Lali Sandiumenge / Foto: Nil Sanmartí

Barcelona Desconeguda entrevistant a Lali Sandiumenge / Foto: Nil Sanmartí

SOBRE PERIODISME, BLOGOESFERA I 15M


– Com és la vida d’una periodista freelance a Barcelona?

– Ara mateix, molt difícil. Però perquè ha coincidit amb aquesta crisi econòmica i del periodisme. És complicat, perquè costa guanyar-se la vida. Ser freelance té uns avantatges considerables, però ara mateix pesen més els inconvenients que els avantatges. Costa molt guanyar-se la vida.

– En l’última dècada hem viscut un auge d’Internet i la blogoesfera. Com l’utilitzes en la teva feina?

– És una font d’informació bestial. Això ho vaig descobrir a El Caire. Al principi, el meu interès pels blogs va ser com a font d’informació alternativa. Em proporcionaven idees per temes i una informació que ningú em donava i, a sobre, des d’una perspectiva diferent. Jo era freelance, per tant, t’has d’inventar molts reportatges, has de tenir idees. Després ja em vaig interessar pels bloggers, per l’activisme digital. I ara, a mi, el que m’apassiona és precisament l’ús de les eines d’Internet per al canvi, que és el que està passant aquí a l’Estat espanyol o al món en general. Però com a periodista, és una font d’informació bestial. El que passa és que necessites temps perquè la xarxa és això, una xarxa i t’enredes. T’hi pots passar hores: d’un blog saltes a un altre i d’un compte de Twitter saltes a l’altre. Però tota la informació està allà.

– Però, precisament perquè tota la informació està allà, pot no ser fiable.

– La fiabilitat s’ha de vigilar molt i crec que, precisament, la feina del periodista és aquesta. Ara hi ha molta informació ciutadana, que és molt interessant, però potser no és fiable, potser no és prou correcta, potser està massa filtrada per sentiments. Jo penso que la feina del periodista serà aquesta: recollir informació i reflexionar, analitzar, processar, destriar. Crec que aquí està la importància de la nostra feina. Jo segueixo reivindicant la importància de l’ofici de periodista. En el meu cas, per exemple, disposo de molts bons contactes al món àrab. Per tant, a través d’ells puc saber qui és fiable i qui no és fiable. Qualsevol informació s’ha de comprovar. És a dir, la informació que trobo en un blog és un punt de partida, una base. Però un dels grans avantatges que té la xarxa és que tothom s’ha fet accessible. No sabeu quantes entrevistes concerto enviant un tweet a la gent. Abans, sense les xarxes socials, era més complicat.

– Internet va jugar un paper essencial en els moviments social de l’últim any. Com vas viure el 15M des de Barcelona?

– Abans ja havien començat les revoltes àrabs. La revolució a Egipte em va agafar a Barcelona i per mi va ser molt dur, ja que jo havia viscut molt temps a aquest país i seguia molt l’actualitat d’Egipte. Afortunadament, em van trucar per fer algun article relacionat i encara ho vaig poder gaudir una mica. Jo seguia enganxada a Internet, i vaig començar a veure que hi havia moviment a Espanya. A partir d’aquí vaig descobrir la pàgina de Democracia Real YA!. I vaig veure que es començaven a reunir. Abans dels 15 de maig vaig quedar amb ells i vaig penjar l’entrevista al blog de La Vanguardia. A partir d’aquí vaig començar a fer un seguiment de l’acampada i les manifestacions. Ho segueixo molt online i quan puc vaig a actes presencials. Simpatitzo amb el moviment.

– El proper 12 de maig està programada la manifestació per commemorar el primer aniversari del moviment. Creus que Barcelona, així com altres ciutats, es veuen immerses en una etapa de canvi?

– Jo sóc molt entusiasta amb aquest moviment de canvi, digues-li 15M, digues-li el que sigui. Crec que és un moment de canvi global. No el desconnecto del que ha passat al món àrab. No el desconnecto del que passa als Estats Units. Jo sóc molt optimista. L’altre dia vaig llegir una frase molt interessant que deia: “No és una època de canvi, sinó un canvi d’època”. Jo amb això hi crec. Crec que serà així. No a curt termini, perquè és molt difícil poder canviar el sistema, però a la llarga crec que arribaran els canvis. Aquesta època de canvis va molt lligada amb aquesta nova tecnologia, que ha permès aquesta connexió a nivell global entre persones, ambicions, somnis, interessos, greuges.


Moviment. Així és com funciona la vida de Lali Sandiumenge. Canvis de ciutat. Interès pels moviments socials. Històries humanes que evolucionen amb el pas del temps. Una estació de trens és la concentració de tots aquests elements: gent que ve i gent que va, diferents vides que es troben en un mateix espai. I és que l’esperit nòmada de la Lali, les ganes de canviar el món i de viure el moment i la seva passió per les persones es conjuguen en un racó de Barcelona, l’Estació de França.


Llocs web d’interès

Lali Sandiumenge a Twitter
‘Guerreros del teclado’ de Lali Sandiumenge
L’Estació de França de Lali Sandiumenge a Flickr

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: